El Projecte Vanguard va ser un programa gestionat per la Naval Research Laboratory (NRL) dels Estats Units, que pretenia posar en marxa el primer satèl·lit artificial en òrbita terrestre utilitzant un coet Vanguard[1] com a vehicle de llançament de Cape Canaveral Missile Annex, Florida.
En resposta al llançament sorpresa del Spútnik 1 el 4 d'octubre de 1957, el govern americà va fer reiniciar el programa Explorer, que havia estat proposat originalment per la Army Ballistic Missile Agency (ABMA). De manera privada, no obstant això, la CIA i el President Dwight D. Eisenhower estaven al corrent dels progressos realitzats pel soviètics en l'Spútnik a partir d'imatges d'un avió espia secret.[2] Conjuntament amb la Jet Propulsion Laboratory (JPL), l'ABMA va construir el Explorer 1 en 84 dies i el va llançar el 31 de gener de 1958. Però abans de finalitzar el treball, la Unió Soviètica va llançar un segon satèl·lit, el Spútnik 2, el 3 de novembre de 1957. Mentrestant, l'espectacular fracàs gravat en televisió del Vanguard TV3 el 6 de desembre de 1957 va aprofundir la consternació nord-americana sobre la seva posició en la cursa espacial.
El 17 de març de 1958, el Vanguard 1 va esdevenir el segon satèl·lit artificial llançat amb èxit i situat en òrbita terrestre pels Estats Units. Va ser el primer satèl·lit solar. Només feia 152 mm de diàmetre i un pes d'1,4 kg, el Vanguard 1 va ser descrit pel llavors President del Consell de Ministres de l'URSS, Nikita Khrusxov com, "el satèl·lit aranja".[3]
El Vanguard 1 és el satèl·lit artifical més antic encara en òrbita, ja que les òrbites dels precursors del Vanguard, el Sputnik 1, Sputnik 2, i Explorer 1, van acabar decaient.